La gent de can Masonet:

Can Masonet és el paradigma dels negocis aixecats amb l’esforç de tota una família. Per això, de la iniciativa d’en Pere, que era granger i que havia estat molts anys en una carnisseria, sumada a l’empenta de la seva dona, la Maria, que havia treballant tota la vida fent de cambrera en restaurants, en va sortir el 1993 un dels restaurants més bonics i autèntics del Pla de l’Estany. Un establiment, modest, instal·lat al magatzem mateix de casa seva, que agafa el nom que ja tenia la masia quatre generacions enrere, l’any 1828. En aquesta tasca, però, ells dos no han estat mai sols. La Dolors, la germana d’en Pere, també hi treballa; també la seva mare, la Maria, que ajuda a la cuina quan li ve de gust i que és la creadora de la gran majoria de plats que s’hi fan. D’on ve o que vol dir Can Masonet, és una incògnita que, potser algun dia, un document oblidat i empolsegat s’encarregarà d’aclarir.

En Pere és el xef, i  també qui sol remenar les cireres. Potser perquè és el més decidit, o potser perquè va ser el primer que va ficar el nas a la cuina i el que més es va interessat pels estofats i els guisats. “Els plats elaborats que servim són els que cuinava sempre la mare. Ara bé, s’han hagut de modificar per fer-ho per a tanta gent. Però això ho aprens amb el temps i vas sabent les quantitats i els trucs perquè tot vagi com ha d’anar.” I no només això, també ha anat aprenent a provar, reinventant els plats de tota la vida i incorporant-ne de nous, amb les seves salses, els seus tempos, les seves combinacions i les proporcions que només ell coneix. Però el que més li agrada, tot sigui dit, és fer les seves pròpies postres, sobretot els pastissos. Ho fa quan té temps i ganes, i segurament aquesta cura i aquesta paciència són els millors ingredients que qualsevol recepta podria tenir.

No sé com ho fa, potser aquest lloc tan tranquil i pausat, potser el paisatge del camp, potser és l’esperit de pagès, però a Can Masonet tot es fa amb calma, sense presses. Es dediquen ben bé al dia a dia sense pensar en gaire més enllà. I el tarannà d’en Pere és exactament igual. Diu que, d’estrès, ja no li convé patir-ne. “Abans, hi havia èpoques que sí que hi anava, perquè comercialitzava bestiar i, a més, durant una època fèiem dinars i sopars gairebé tota la setmana. Però ara ja no tenim bestiar, perquè la gent petita de pagès ha anat plegant, i de sopars ja només en fem els divendres i caps de setmana. Però d’estrès, no. És una feina molt poc rígida, que et permet combinar una mica cada dia”.